13 nov. Cas Blasco: així va ser el judici a la trama corrupta que va assaltar la cooperació valenciana
24 acusats, 72 testimonis, 2 perits i 28 sessions. Són algunes de les xifres del segon judici del Cas Blasco, que es va celebrar en la secció cinquena de l’Audiència de València entre el 6 de maig i el 29 de juliol. Els principals processats van ser Rafael Blasco, exconseller de Solidaritat; Marc Llinares, excap d’àrea de Cooperació; i l’empresari Augusto César Tauroni. Les acusacions els van situar en la cúspide d’una trama corrupta que es va apropiar d’almenys 3,2 milions dels 5,5 concedits a una vintena de projectes de Cooperació al Desenvolupament entre 2009 i 2011. A més d’altres 177.000€ per a una suposada oficina tècnica encarregada de preparar la construcció d’un hospital a Haití després del terratrémol que va devastar aquell país al gener de 2010. El projecte va arribar a convocar-se per 5 milions i adjudicar-se a una de les entitats de la trama, però l’esclat de l’escàndol en els mitjans va frustrar el seu desenvolupament.
Aquest judici va tancar una etapa més d’un cas que va començar a l’octubre de 2010 després de les querelles de les llavors diputades autonòmiques Clara Tirado i Mireia Mollà, del PSPV-PSOE i Compromís respectivament. El 23 de febrer de 2012 es va desencadenar l’operació Oswald, que va suposar la detenció d’alguns dels principals acusats. La causa es va iniciar en el jutjat d’instrucció 21 i va passar al Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJCV) per la condició d’aforat de Rafael Blasco, llavors portaveu del Partit Popular en Les Corts. Entre gener i març de 2014 es va celebrar la vista de la primera peça, relativa al desviament, en 2008, de 1,66 milions de dos projectes de sobirania alimentària a Nicaragua, on a penes van arribar uns 48.000€. El TSJCV, i més tard el Tribunal Suprem, van condemnar a Blasco, Tauroni i altres cinc acusats a diverses penes de presó. Al juliol de 2015, el polític va ingressar en el centre de Picassent per a complir sis anys i mig de presó.
La instrucció del gruix de la causa, de nou en Instrucció 21, va seguir el seu curs i es va assenyalar el segon judici malgrat els acords de conformitat que va anar aconseguint la Fiscalia amb 19 dels 24 acusats i que impliquen substancials rebaixes de penes. En el cas de Blasco i Llinares, de 16 anys a 3 anys i 3 mesos de presó. I de 21 anys i 6 mesos a 3 anys i 6 mesos per a Tauroni. Tot això a canvi de reconéixer els fets i una reparació del mal molt per davall de les quantitats sostretes. Ni l’acusació particular, representada per l’Advocacia de la Generalitat, ni l’acusació popular, sostinguda per la Coordinadora Valenciana d’ONGD (CVONGD), van validar aquests pactes en considerar-los “insuficients i de mínims”.
El contingut dels acords, però sobretot les proves practicades, els informes pericials i els nombrosos testimoniatges durant el judici afermen el relat del saqueig.
Una trama, quatre nivells
Al desembre de 2009 Arcmed i Dinamiz-e, dues empreses vinculades a Augusto Tauroni, van crear la Fundació Solidària Entre Pobles (FSEP), que més tard va passar a dir-se Hemisferi després de la denúncia, per apropiació del nom, de la històrica Entrepobles. L’objectiu de Tauroni era accedir als diners de les convocatòries de Cooperació, però al no disposar del temps mínim de constitució requerit per llei, es va dedicar a captar xicotetes entitats sense quasi estructura, però capaces de suplir aquest requisit. Així es va establir el primer nivell de la trama: aquestes ONG optaven a les convocatòries, però la FSEP estava darrere.
D’aquesta manera Fudersa, entre 2009 i 2010, va aconseguir sis subvencions de grans projectes i una altra de sensibilització fins a sumar 1.842.536,19€ per a plans de sobirania alimentària a República Dominicana. El seu president, l’acusat Rafael Barrera, va explicar que de les empreses i la relació amb la conselleria s’encarregava la FSEP. “Jo només supervisava”, va subratllar. Per part seua, Asade Àfrica va aconseguir 798.816,08€ per a tres projectes: dos a Camerun i un altre a Mauritània. Christine Bernardette, a càrrec de l’entitat, va denunciar que la seua participació “era de façana” i “els diners anaven per a un lloc i apareixien en un altre”. Una cosa similar al declarat per Apolonio Mba Ondo, de Ceiba, que va rebre 981.355,75€ en dues subvencions per a reduir la SIDA a Guinea Equatorial i una altra més per a apoderar a mares adolescents a Paraguai. “Arturo [Tauroni, germà d’Augusto] es va encarregar de tot, el que deia ho signàvem”. “Jo no sabia ni que era un projecte de cooperació”, va apuntar. Una altra entitat “crossa” va ser Esperanza Sin Fronteras, amb 1.102.773,97€ per a tres subvencions al Perú i una quarta a Tailàndia. Per part seua, María Vicenta Pons, de Asamanu, va renunciar al seu projecte de 232.148,84€ al Senegal després de conéixer un pagament de 60.000€ al seu nom, des de la FSEP, a una constructora per treballs inexistents en una escola.
Segons els informes pericials, aquests projectes eren objectivament no subvencionables en tractar-se d’entitats sense recorregut ni experiència, amb equips sota mínims i incapaços d’assumir treballs de tal envergadura. Però en un segon nivell, la trama obrava una minuciosa operació d’estètica a través del filtre d’una avaluadora externa que aportava una teòrica imatge de transparència i independència. En 2008 va ser adjudicada a la UTE conformada per Caaz (de l’acusat Luis Fernando Castel Aznar) i Biconsulting, dependent del despatx d’advocats Broseta. Després d’una pròrroga d’un any, la nova licitació va recaure en Expande, empresa recentment creada per Castel, per tant sense l’experiència mínima exigida. Tant en aquesta com en Caaz es manipulaven els rànquing en favor de les entitats vinculades a la trama perquè pogueren ser subvencionades.
Una labor que exercia en coordinació amb Marc Llinares, cap d’àrea de Cooperació i principal protagonista del tercer nivell de la trama, instal·lat en les mateixes entranyes de la conselleria, on es va aplanar el camí, amb el beneplàcit de Rafael Blasco, per a l’assalt als diners de Cooperació. Per a això va ser necessari modelar una plantilla dòcil. Tres tècniques van ser remogudes dels seus llocs en ser acusades de filtrar informació i un altre va renunciar després que, contra el seu criteri, la FSEP es fera amb un conveni de 415.000€ per a instal·lar centraletes telefòniques a Guinea. Així mateix la directora general de Cooperació, Pilar Collado, va dimitir després d’oposar-se al fet que, en la convocatòria de 2010, es subvencionara folgadament a entitats sense trajectòria com Fudersa, Asamanu o Asade. Blasco no solament no va indagar sobre aquesta queixa, sinó que va promoure la Fedacod, una coordinadora d’entitats de codesenvolupament on agrupar aquestes organitzacions satèl·lits i intentar mitigar, de pas, les crítiques de la CVONGD.
Amb totes la traves superades, des d’un quart nivell apareixien una sèrie d’empreses vinculades a Augusto Tauroni que facturaven sumes desorbitades per treballs que no s’efectuaven, la majoria sota conceptes de capacitacions, inputs o estudis topogràfics. Primer van ser Arcmed, Dinamiz-e o Desfa, però després Tauroni va crear almenys set signatures als Estats Units per a diversificar la seua oferta fraudulenta. A elles s’afegia un conglomerat de xicotetes societats que emetien factures falses per quantitats que després extreien per finestreta i entregaven en mà a treballadors de la FSEP. Els perits assenyalen que amb aquest procediment Tauroni es va embutxacar prop de la meitat dels diners subvencionats i una part la va destinar a comprar dos apartaments de luxe a Miami.
Haití, el negoci trencat
El 12 de gener de 2010 un terratrémol de 7 graus en l’escala Richter va arrasar Haití deixant 316.000 morts i 1,5 milions sense casa. A València es va activar el Comité Permanent d’Ajuda Humanitària (CAHE), conformat per les principals administracions valencianes i les desaparegudes Bancaixa i CAM. La seua labor era donar suport a projectes en casos d’emergència com el d’Haití. El 3 de febrer d’aqueix any, durant una sessió extraordinària del CAHE, el llavors president de la Generalitat, Francisco Camps, i el conseller Rafael Blasco, van proposar destinar tota l’ajuda a un gran esdeveniment: construir una micro-ciutat. A més, la conselleria va obrir dos comptes de solidaritat que no van tardar a reunir 177.779,19€.
Però la idea de micro-ciutat prompte va xocar amb la realitat d’un país sumit en el caos, per la qual cosa, després de contactar amb el delegat del govern en Jacmel, en el sud del país, es va optar de forma unilateral per edificar un hospital en Belle Anse, a 70 quilòmetres d’aquella localitat. Per a preparar el terreny es van consignar per conveni, és a dir a dit, a la FSEP els 177.779,19€ recaptats. Després d’aquesta decisió estaven Blasco, Llinares i Josep Maria Felip, nou director general després de la marxa de Pilar Collado, qui, en endavant, ja no convocaria a ONGDs a les reunions del CAHE per a evitar presències incòmodes. Els nombrosos testimonis de tècnics d’entitats d’ajuda humanitària durant el judici van lamentar la situació irregular. “Era la primera vegada que s’anava a finançar alguna cosa que no provenia de les ONG, era el món a l’inrevés”, va assenyalar Carmen Palazón, llavors cap d’àrea del Fons Valencià per la Solidaritat, membre del CAHE. I per a Fernando Contreras, delegat valencià d’Intermon-Oxfam, “construir un hospital no és la primera necessitat després d’un urgència, sinó alguna cosa a llarg termini”.
Malgrat això, el 30 d’agost de 2010 el ministre haitià de salut, Alex Larsen, i Rafael Blasco van signar al país antillà el “Memorando de entendimiento entre la Generalitat Valenciana y la República de Haití”. El document apuntava una suma de 6’4 milions que després quedarien en 5. Aqueix mateix dia Tauroni ja va pensar en Esperanza Sin Fronteras (ESF) com la pantalla darrere de la qual capitalitzar un projecte que primer es va pensar per conveni, però que després de l’eixida de la trama a la llum pública, el 6 d’octubre 2010, va mutar a una convocatòria pública que les acusacions consideren falsejada. A més d’ESF es van presentar com a meres comparses Fuden i Sotermun, pròximes al Partit Popular. Aquesta última es va retirar a última hora i ESF va aconseguir una subvenció que va quedar congelada després de les eleccions de juny de 2011 i la desaparició de la conselleria de Solidaritat. Els correus intervinguts a Arturo Tauroni revelen que tres empreses del seu germà Augusto als EUA tenien previst facturar 2,25 milions, quantitat que, suposadament, la trama pretenia obtindre en net.
Una presidenta de l’Audiència pel camí
Durant la vista, acusacions i defenses van reafirmar les seues posicions. El fiscal Jesús Carrasco va defensar els acords i va admetre sentir-se “aborronat” per l’afinitat entre Blasco i Tauroni. Per part seua, María José Rodríguez, de l’Advocacia de la Generalitat, va assegurar: “Tenim tantes proves que és inútil la confessió”. Tot seguit va sol·licitar una responsabilitat civil pel total dels diners assignats, ja que, va apuntar, “cap d’aqueixes subvencions degué concedir-se”. I es va mostrar crítica amb bona part dels béns aportats pels acusats, ja que estarien embargats des de la sentència de la primera peça. Finalment, Raúl Vidal, de la CVONGD, va censurar el “gran negoci” en el qual es va convertir la conselleria, per la qual cosa va demanar al tribunal “no fer un talla i pega de conformitats”. En la part contrària, les defenses van argumentar que les decisions de l’avaluadora no eren vinculants, per tant sense validesa encara que s’hagueren manipulat. I van insistir que, en major o menor grau, es van executar els projectes i que no és possible determinar l’import defraudat i la responsabilitat civil perquè aquests no s’han tancat, ja que van ser confiscats per la policia.
Els uns i els altres es van emprar a fons per intentar influir en el tribunal, el president del qual, José Antonio Mora Alarcón, forma part de l’Asamblea General de Jueces, grup moderat i crític amb l’ex ministre de Justícia del PP, Alberto Ruiz Gallardón, per la seua resistència a despolititzar el Consejo General del Poder Judicial (CGPJ). Al costat d’ell està Esther Rojo Beltrán, de la molt conservadora Asociación Profesional de la Magistratura (APM), en l’òrbita del nucli dur del PP. Rojo va ser nomenada presidenta de l’Audiència de València a la fi del passat mes de juliol, coincidint amb les últimes sessions del judici. En tercer lloc, Mireia Albert va actuar com a Magistrada Suplent i la seua experiència penal està vinculada a un postgrau en Corrupció i Blanqueig de Capitals.
Sense comentaris