Cas Blasco: el juí del saqueig a la Cooperació valenciana en sis claus | Observatori Ciutadà contra la Corrupció
16707
post-template-default,single,single-post,postid-16707,single-format-standard,cookies-not-set,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive
 

Cas Blasco: el juí del saqueig a la Cooperació valenciana en sis claus

Cas Blasco: el juí del saqueig a la Cooperació valenciana en sis claus

Sergi Tarín, València. 05/07/2019

El segon juí al Cas Blasco ha arribat al seu equador. Es va iniciar el maig passat amb tres jornades de qüestions prèvies i va arrancar el 27 d’aqueix mes amb la declaració dels cinc acusats, d’un total de 24, que no van arribar a un acord de conformitat amb cap de les tres acusacions. Va ser el fiscal Jesús Carrasco qui més pactes va rubricar, 19, entre ells amb els principals acusats: Rafael Blasco, exconseller de Solidaritat; Marc Llinares, excap d’Àrea de Cooperació; i l’empresari Augusto César Tauroni. Fruit d’aquests, la Fiscalia va passar de sol·licitar 16 anys a 3 anys i 3 mesos de presó per a Blasco i Llinares; i de 21 anys i 6 mesos a 3 anys i 6 mesos de presó a Tauroni. Tot a canvi del reconeixement dels fets i una reparació del mal patrimonial i moral quasi nuls respecte als 6 milions subvencionats, dels quals 5,5 van ser abonats, a través d’una vintena de projectes de cooperació entre 2009 i 2011. Segons els informes pericials que obren en el sumari, almenys 3,2 milions van ser desviats a diverses empreses d’Augusto Tauroni que facturaven treballs que mai es realitzaven.

Ni l’acusació particular, representada per Advocacia de la Generalitat mitjançant la lletrada María José Rodríguez, ni l’acusació popular, en mans de la Coordinadora Valenciana d’ONGD a través de l’advocat Raúl Vidal, van validar aquests pactes en considerar-los insuficients, a més de poc proporcionals respecte a la primera peça del cas, on es va tractar una mínima part de la causa -dos projectes i el frau de prop de 1,6 milions-, pels quals Blasco i Tauroni van acabar condemnats a sis anys i mig de presó.

De fet, la posició de les acusacions particular i popular ha mantingut viu un juí en el qual, entre el 4 de juny i el 4 de juliol van declarar 42 testimonis. Està previst que entre el 8 i el 18 de juliol compareguen 37 més. A continuació, el 22 i el 23 d’aquest mes s’han reservat per a les proves pericials i entre el 24 i el 26 les parts llegiran els seus informes finals i els acusats tindran l’última paraula enfront del tribunal.

Del jutjat fins al moment destaquen sis claus i un breu avançament de calendari final.

1. Augusto Tauroni mou els fils

La Fundación Solidaria Entre Pueblos (FSEP), més tard Hemisferio després de la denúncia de la històrica Entrepobles, es va crear al desembre de 2009 sota l’auspici de dues empreses vinculades a Cèsar August Tauroni: Arcmed i Dinamiz-e. Com mancava de l’experiència prèvia que requerien les bases per a presentar-se a les convocatòries de subvencions, es van dedicar a captar xicotetes entitats, gairebé sense estructura, com a pantalla per a accedir a aquestes. Després d’elles, tal com han reconegut els qui les dirigien llavors, Hemisferio movia els fils: en les seues oficines es redactaven els projectes, moltes vegades copiats d’uns altres, i distribuïen les partides. Els documents pericials destaquen que, com a norma, almenys el 50% dels diners rebuts, va acabar en les butxaques de la trama. És el cas de Fudersa, que entre 2009 i 2011 va aconseguir sis subvencions a projectes de cooperació i una més de sensibilització per un import global d’1.842.536,19€ per a plans de sobirania alimentària a República Dominicana. El seu president, l’acusat Rafael Barrera, va destacar: “De las empresas y de la relación con la conselleria se encargaba Joaquín Blasco [lloctinent de Tauroni en Hemisferio]. Yo solo supervisaba”. Això a més d’estampar signatures en transferències quantioses per treballs sobredimensionats o que no es duien a terme. “Si los técnicos de la Administración admiten que ese es el coste real, mi obligación es ejecutarlo y no valorar si costaba más o menos”, va justificar.

D’altra banda, Asa de África va aconseguir 798.816,08€ per a dos projectes a Camerun i un altre més a Mauritània, els tres també relacionats amb sobirania alimentària. Christine Bernardette estava llavors al capdavant de l’organització i va declarar com a testimoni: “Nuestra participación era de fachada. Maribel [Castillo, secretària d’Hemisferio] nos decía que sin ellos no nos concederían subvenciones”. “El dinero iba para un sitio y aparecía en otro”, va concretar abans de resumir que a Camerun “no se ha hecho ni el 30%” y en Mauritania solo se envió un tractor y unos invernaderos”, però no es va desenvolupar el projecte. I sobre la participació de Rafael Blasco, “me preguntaba qué tal iban las cosas con Hemisferio, por lo que pensaba que ellos y la Generalitat eran la misma cosa”.

Una cosa similar li va succeir a Apolonio Mba Ondo, de Ceiba, que va rebre tres subvencions per un total de 981.355,75€ per a dos projectes sobre explotació laboral de la infància i reducció del contagi de SIDA a Guinea Equatorial i un tercer a Paraguai sobre apoderament de mares adolescents. “Arturo [Tauroni, germà d’Augusto, qui va prendre els regnes d’Hemisferi en l’última etapa] nos presentó el proyecto y se encargó de todo. Decía: firma este pagaré que va a tal empresa. Lo que decía lo firmábamos; yo no sabía ni que era un proyecto de cooperación”. Una argumentació bessona a la de la seua companya en l’associació, l’advocada Mar Salines: “Las cuentas se llevaban desde Hemisferio, no tengo ni idea de a quien se le pagaba ni porque, Arturo llevaba eso”.

Per part seua, María Vicenta Pons, de Asamanu, va ser l’única que es va plantar després de conéixer un pagament de 60.000€ a la constructora Beconsa per treballs inexistents per a la rehabilitació d’una escola al Senegal. Pons es va sentir estafada i va decidir bloquejar els comptes i enfrontar-se a Hemisferio: “No sé si era legal, porque venía avalado por la conselleria, pero era inmoral”. Un aval de Marc Llinares, qui li va amenaçar, segons Pons, amb deixar de rebre ajudes en el futur si no reprenien el projecte i abonaven a Beconsa 60.000€ més. “Nos opusimos”, va postil·lar Pons abans de concloure que van quedar congelats en el compte 157.000€ i que només fa un any i mig la Generalitat Valenciana va retirar aquests fons.

2. Una avaluadora al servei de la trama

Els projectes de cooperació eren puntuats per una avaluadora externa que aportava una teòrica imatge de transparència i independència. Els fets, reconeguts pels acusats, demostren que no va anar així. Primer l’UTE de Caaz (abreviatura dels cognoms de l’acusat Luis Fernando Castel Aznar) i BiConsulting, consultora del despatx Broseta, i més tard Expande, empresa de Castel, es van coordinar amb Augusto Tauroni i Marc Llinares per a manipular a l’alça avaluacions, puntuacions i rànquings en benefici d’entitats vinculades a la trama i els seus projectes quasi sempre deficitaris i mancats d’experiència. Castel, qui no ha signat acord de conformitat algun i s’enfronta a peticions de penes entre els 9 i 17 anys de presó, ho nega. No així el seu principal col·laborador, Jesús Urquiza, qui sí ha pactat amb la Fiscalia i la Generalitat Valenciana.

Tal com demostren les declaracions d’alguns dels avaluadors, Castel es va valdre d’una plantilla dòcil i sense coneixements en Cooperació.

José Vicente Huerta era dissenyador gràfic i escultor; Ramiro Cervera, llicenciat en Dret; i Elena Verdú en Ciències Ambientals. Expertes en aquests assumptes sí que ho eren Inmaculada Román i Estela López, que van formar part d’un grup vinculat a la Universitat Politècnica al qual Expande va sol·licitar ajuda després d’un augment de la càrrega de treball per a les convocatòries de 2011. Román i López, després d’acarar la publicació dels projectes en el diari oficial, van constatar que les seues avaluacions havien sigut manipulades. Un fet que van denunciar a la llavors diputada socialista Eva Martínez a més d’enviar les avaluacions originals a tres entitats perjudicades que, de no haver-se produït les manipulacions, haurien aconseguit fons per als seus projectes. “Les normes de la Nacions Unides respecte a l’ètica en les avaluacions són clares: recomanen denunciar les irregularitats d’una manera discreta”, va assenyalar Román.

3. Els diners passaven per Miami

En 2010, Augusto Tauroni va començar a centralitzar els seus negocis a Miami, als Estats Units. Aquest any va crear cinc empreses presidides per Julia Valdés, propietària d’una immobiliària de la capital de La Florida amb la qual Tauroni, tal com va reconéixer la mateixa Valdés a través d’una videoconferència, va entaular gran amistat i es va convertir en una de les seues col·laboradores més pròximes. Aquestes cinc signatures, sense cap treballador contractat, van facturar 864.353,16€ d’almenys cinc projectes de cooperació de Fudersa, Esperanza Sin Fronteras i la pròpia FSEP. Va ser uns diners nets a la butxaca de Tauroni i Valdés, ja que els conceptes de les factures –cursos, capacitacions, anàlisis de terres o de fertilitzants- mai es van realitzar.

Després que l’escàndol del desviament de fons aflorara en els mitjans el 6 d’octubre de 2010, Tauroni va demanar a Valdés que tancara les empreses. Un dels correus mostrats a la sala resulta eloqüent. “No puede aparecer mi nombre”, els escriu Tauroni. Però en una de les empreses apareixia fins i tot l’adreça del DNI de Tauroni, en el centre de València. Una pista més que inequívoca perquè la Udef, la secció de la Policia Nacional dedicada a delictes econòmics, tirara de tots els fils.

A l’any següent, en 2011, Tauroni va tornar a crear un ram d’empreses amb les quals va tornar a facturar, també sense treballadors i amb Valdés al capdavant, 485.235,83€ a les entitats vinculades a la trama. Amb els diners desviats abans i després, Tauroni va comprar a través de la immobiliària de Valdés dos apartaments en el centre de Miami i va crear la seua pròpia consultoria per a llogar-los a turistes. En el paquet s’incloïa el iot Eclipse, adquirit a Alacant anteriorment i traslladat en aqueix temps a algun dels nombrosos ports esportius de la badia Biscayne. Aquests tres béns van ser en el seu moment embargats pels tribunals i aconsegueixen un valor pròxim a 1,5 milions.

4. I van rodar caps

“Aquí van a rodar cabezas”. La frase s’atribueix a Dolores Escandell, acusada que no ha arribat a acord amb cap de les acusacions, i que va arribar a la Conselleria a l’octubre de 2010 com a cap de servei de Gestió, en substitució d’Amparo Ortiz, qui havia abandonat el seu càrrec per la discrepàncies amb Llinares per la concessió d’ajudes a les entitats satèl·lits d’Hemisferio. Quan va pronunciar aquella frase, que ella nega, la polèmica ja havia saltat als mitjans i la Conselleria havia entrat en pànic. Escandell va ser l’encarregada de buscar suposats talps i va assenyalar a les tres tècniques més crítiques amb la línia de la Conselleria: Begoña Campaña, Eva Solá i Ana Tamarit. El seu contracte finalitzava el 31 de desembre d’aqueix any i no se’ls va renovar. El director general de Cooperació, Josep Maria Felip, acusat i amb acord amb la Fiscalia i la Generalitat Valenciana, els va oferir passar a Immigració, cosa que van rebutjar “al no ser un ámbito de nuestro conocimiento”, segons Campaña, qui va afegir: “No éramos de confianza para ellos, sino bastante críticas con lo que no nos parecía correcto, antes y después de la salir el escándalo. Había un clima de malestar porque entidades sin experiencia se llevasen mucho dinero en subvenciones”.

La descripció coincideix amb la d’Eva Solá: “Habían surgido organizaciones sin experiencia ni capacidad. La sorpresa no es que fueran nuevas, que siempre las hay, sino por obtener subvenciones importantes”. La pròpia Solá recorda que es va crear un registre d’agents de Cooperació al qual acudien expressament membres del gabinet del conseller per a ajudar i inscriure a aquestes entitats. I que hi havia entitats que havien rebut cridades des d’aquest mateix gabinet perquè abandonaren la CVONGD i es registraren a Fedacod, impulsada pel mateix Blasco per a solapar-se a l’anterior i mitigar crítiques. “Una coordinadora es una fuerza colectiva, de incidencia política. Si se lidera desde el actor al que hay que hacerle la incidencia es un poco raro, no se puede ser juez y parte”, va explicar Solá.

5. Defenses a l’atac

Si algú destaca entre els advocats de la defensa és Javier Boix, penalista de prestigi i lletrat de Rafael Blasco. El “senyor Boix”, així es dirigeixen a ell des del tribunal. Una deferència exclusiva a qui va ser el principal valedor de la suspensió del juí després d’haver aconseguit al costat de bona part dels seus col·legues acords amb la Fiscalia. En negar-se les acusacions particular i popular els va atribuir “una actitud recalcitrante que lleva a un juicio paralelo y espectáculo judicial”. “Pediremos el pago de las costas”, va amenaçar.

A Boix també es deu la insistència d’intentar convéncer al tribunal que la CVONGD, a la qual defineix com a “coordinadora de algunas ONG”, actua més per ressentiment que per justícia contra Hemisferio per entrar en competència en el repartiment de subvencions. La idea de Boix és que Blasco va ser un democratitzador de les ajudes i ara paga aquesta gosadia d’enfrontar-se al que considera “un lobby de presión” o “las multinacionales de la solidaridad”, tal com les va definir en el seu moment.

Per a la resta de les defenses, a més, Hemisferio era un mer col·laborador d’altres entitats, amb les quals presentava projectes en comú i a les quals ajudava en l’elaboració dels plans. Així mateix, les puntuacions de l’avaluadora no eren vinculants, per la qual cosa poc importava que estigueren o no manipulades. Finalment, una altra de les tàctiques recurrents és desacreditar alguns testimonis, especialment els que major coneixement i trajectòria tenen sobre Cooperació. Va ser el cas de l’avaluadora Inmaculada Román, a qui van menyscabar la seua experiència i postgraus amb el pretext que no existeix una titulació universitària o un col·legi oficial sobre aquest tema, per la qual cosa el seu criteri a l’hora de puntuar projectes seria subjectiu. Román va respondre que no hi ha raons subjectives a l’hora d’avaluar i que el marge de diferència sempre és mínim i no de fins a 30 o 40 punts, tal com va constatar en alguns dels rànquings de 2011. “Es como si le hacen una radiografía. Un radiólogo u otro verán más o menos, pero los dos saben que tiene una piedra en el riñón”, va definir de manera gràfica.

6. Qui és qui en el tribunal

El president del tribunal és José Antonio Mora Alarcón, qui des del 30 de juny de 2017 forma part de la Secció Cinquena de l’Audiència Provincial de València, en l’ordre penal. La major part de la seua experiència es va consumar en el Jutjat de Menors número 1 de València. A més és autor o coautor d’al voltant de 40 manuals sobre dret. I forma part de l’Asamblea General de Jueces, grup moderadament conservador i crític amb el Partit Popular, especialment durant l’època en la qual Alberto Ruiz-Gallardón va ser ministre de Justícia, per la seua resistència a despolititzar el Consejo General del Poder Judicial (CGPJ). Al seu costat està Esther Rojo Beltrán, molt pròxima al president de l’Audiència Provincial de València, Fernando de Rosa, exconseller autonòmic de Justícia amb el Partit Popular. Rojo és la principal representant en sòl valencià de la molt conservadora Asociación Profesional de la Magistratura (APM), alineada amb el nucli dur del PP. Tant és així que Rojo, a proposta d’APM, va formar part de la terna de 12 de jutges per al CGPJ que anava a presidir Manuel Marchena i que va saltar per l’aire després de conéixer-se el whatsapp en el qual el portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó, advocava per controlar “por la puerta de atrás” la sala que jutjaria als polítics independentistes. Finalment, Mireia Albert actua com a Magistrada Suplent i la seua experiència penal està vinculada a un postgrau en Corrupció i Blanqueig de Capitals.

Dels testimoniatges pendents, quins són els més destacats?

Durant les pròximes dues setmanes continuaran les declaracions dels testimonis dilluns, dimarts i dijous a partir de les 9.30 hores a la sala Tirant lo Blanch de la Ciutat de la Justícia. En aqueix interval s’acabarà de jutjar l’intent fallit de construir un hospital a Haití, projecte de 4 milions d’euros pels quals la trama esperava obtindre una mica més de 2 milions. Sí que va aconseguir 177.779,19€ per a la creació d’una difusa oficina tècnica per a preparar l’edificació de l’hospital. També declararan testimonis vinculats al gabinet del conseller com Rogelio Guntiñas i Xavier Llopis, aquest últim condemnat en la primera peça. Un altre bloc de testimoniatges fa referència a algunes treballadores i voluntàries de la fundació Hemisferio. I entre altres noms propis cal citar, l’11 de juliol, a Amparo Ortiz i Rafael Monterde, qui dirigia el grup d’avaluadores de la Universitat Politècnica. El 15 de juliol compareixerà Jenny Luz Mayta, tècnica molt pròxima a Marc Llinares, a qui va encarregar el control de les becàries per a evitar filtracions. Finalment, el 18 d’aquest mes atestaran Pilar Collado, exdirectora general de Cooperació que va dimitir per desacord amb les subvencions atorgades a Hemisferio i els seus satèl·lits, i Ana Tamarit, la tercera tècnica, al costat de Solá i Campaña, assenyalada pels seus posicionaments crítics.

Sense comentaris

Escriu un comentari