Cas Blasco: històries d’agents dobles i dimissions

22 Jul Cas Blasco: històries d’agents dobles i dimissions

El segon judici al Cas Blasco, que es va iniciar el mes de maig passat, entra aquesta setmana en la seua recta final. El dilluns i el dimarts s’exposaran les proves pericials recaptades pels experts d’Hisenda. I a partir del dimecres acusacions i defenses llegiran els seus informes finals de conclusions. Abans que el judici quede vist per a sentència, es donarà l’última paraula als 24 acusats.

Això anirà precedit aquest mateix dilluns pels dos últims testimoniatges, el de les tècniques Ana Tamarit i Jenny Luz Mayta. La primera va ser una de les assenyalades pels alts càrrecs de la Conselleria de Solidaritat per filtrar informació a la premsa a partir d’octubre de 2010, quan el cas del desviament de diners de Cooperació al Desenvolupament a una trama corrupta va arribar als mitjans. Tamarit i dues companyes van ser apartades el 31 de desembre de 2010. Per part seua, Mayta va arribar a la Conselleria l’estiu d’aqueix any a proposta de l’expert en el ram Rafael Monterde. Aquesta tècnica prompte va passar a l’àmbit de confiança de Marc Llinares, cap d’àrea i un dels pilars de la trama, especialment per a controlar el cos de becàries amb el qual comptava la Generalitat Valenciana als països de destinació per a l’elaboració d’informes sobre els projectes subvencionats.

El propi Rafael Monterde va ser un altre dels testimonis que va declarar la setmana passada. Professor titular de la Universitat Politècnica de València, amb prop de 20 anys de treball docent i investigador en Cooperació Internacional, Monterde va arribar a la Conselleria a primers de 2009 a instàncies de la directora general Pilar Collado. Es pretenia llavors incorporar propostes d’avaluació que milloraren la qualitat de les convocatòries. Monterde es va començar a relacionar de manera més estreta amb Marc Llinares i quan va esclatar la crisi a partir de les revelacions en premsa, es va sentir en terra de ningú. En el judici, va relatar al tribunal que el seu primer objectiu va ser mantindre el treball d’avaluació iniciat al principi amb recomanacions teòriques i després col·laborant directament al costat d’un grup de professionals de la seua confiança amb les avaluadores externes: primer l’UTE Caaz-Broseta i després Expande, totes dues amb Luis Castel, un altre dels principals acusats, al capdavant. “Queríamos evitar que nuestra labor fuera desacreditada”, apunta.

I, en segon lloc, “quise aprovechar la relación de confianza con Llinares para vigilar posibles irregularidades”. Per aquest motiu, segons Monterde, va iniciar un “compadreo” amb el cap d’àrea a través de correus “jocosos, incluso subidos de tono”, on li oferia consells sobre com capejar el temporal. Una activitat de “agente doble”, tal com van definir les defenses, que va arribar al clímax quan dos de les seues col·laboradores, Inmaculada Román i Estela López, van constatar que algunes de les seues avaluacions per a la convocatòria de 2011 havien sigut modificades de forma escandalosa. El cas es va denunciar a través de cartes anònimes a entitats perjudicades i Monterde es va reunir amb dos periodistes. “¿Por qué no acudió a la Fiscalía?”, van preguntar les defenses, al que va respondre: “Tuve miedo por el contexto político y social de entonces, que no es remotamente el de ahora. Había una gran sensación de indefensión y como funcionario se trataba de asumir un riesgo importante profesional y penal. No tenía suficiente fuerza personal y mi contribución llegaba hasta ahí”.

“Conseller, no firmo el acta”

Els dos testimoniatges més rellevants de la setmana anterior van ser els de la directora general de Cooperació, Pilar Collado, i la cap de servei de Gestió, Amparo Ortiz. Ambdues van dimitir en 2010 pel seu desacord amb la subvenció de projectes a la Fundación Solidaria Entre Pueblos (FSEP), matriu de la trama dirigida per la família Tauroni, i les seues entitats satèl·lits: Fudersa, Ceiba, Asade, Asamanu i Esperanza Sin Fronteras (ESF).

Pilar Collado va tindre el seu primer contacte amb la FSEP en la segona meitat de 2009. Llinares li va presentar a Maribel Castillo, la coordinadora de projectes de la fundació, qui va acudir a presentar l’organització com a suport a entitats amb menys experiència, cosa que a Collado li va semblar bé “porque hay oenegés pequeñas que hacen una gran labor y lo que les cuesta es avanzar en la formulación del proyecto”. Però Collado també es va adonar que Castillo en realitat mancava d’experiència en cooperació i projectes. “No me generó confianza”, postil·la. Una sensació que es va aguditzar durant una segona reunió en la qual aquella va presentar dos informes de seguiment de Fudersa a la República Dominicana, en dues localitats diferents, però amb idèntiques fotos. “Me llamó la atención y fue motivo de discusión”, relata Collado.

Fudersa havia obtingut dos projectes en 2009 de més de 300.000€ cadascun sota el paraigua de la FSEP. També Ceiba, una entitat sense experiència a la qual Collado va donar el vistiplau “porque me dijeron que se presentaba junto a Entre Pueblos, que confundí con Entrepueblos, a la que conocía por su gran recorrido”. De fet, la FSEP va passar a dir-se Hemisferio després que Entrepueblos denunciara la còpia del seu nom. Tot això va començar a posar sobre alerta a Pilar Collado de cara a la següent convocatòria, en 2010, on Fudersa també va optar a dos nous projectes, a més d’Asamanu, ESF i Asade. En el cas d’aquesta última, es va incorporar, a instàncies de la trama, Camerun com a país d’acció preferent en contra del criteri de Collado: concentrar l’ajuda en menys països perquè fóra més eficaç.

Però la major tensió va arribar amb l’intent de la pròpia FSEP d’obtindre una subvenció a Paraguai malgrat no complir amb el requisit mínim d’antiguitat i contra el parer de Collado, qui recorda discrepàncies entre les tècniques i la secretària general, Agustina Sanjuán, una altra de les acusades, qui va proposar sol·licitar un informe jurídic per a determinar si l’experiència comptava des de la creació de l’entitat o la seua inscripció en el registre de fundacions. “Jamás vi ese informe”, declara Collado. El projecte de la FSEP no va ser admés, però sí un conveni de 415.000€ a Guinea Equatorial. La situació de falta d’experiència era exactament la mateixa, però la línia nominativa, sosté Collado, “es una decisión política y no se ajusta a los requisitos de la orden [de libre concurrencia]”.

Collado va expressar a Rafael Blasco els seus dubtes de manera informal per les nombroses irregularitats que, al seu judici, es donaven en la convocatòria i que retardaven la seua resolució. Finalment, el 30 d’abril de 2010, va presentar la seua dimissió. Acabava d’arribar d’un viatge a Ruanda, de veure projectes, “por lo que lo que más tenía en ese momento era determinación”. A la nit va comunicar la seua marxa a Blasco, qui li va dir: “¿Te has estudiado todos los proyectos y organizaciones con el mismo detalle?”, “No”, “Entonces has hecho mal”. El matí del 30 d’abril Collado va redactar una carta breu de dimissió “por motivos personales”. “Quería irme cuanto antes de allí”, reconeix. Al poc va ser nomenada directora general de Turisme Interior.

“Cuidado, no te cuelen el lío de unos pisos”

Amparo Ortiz relata vicissituds molt similars a les de Pilar Collado. Entre les seus funcions com a cap de servei de Gestió estava constatar que els projectes complien els requisits administratius bàsics: si faltava documentació o si comptaven amb l’experiència mínima o el requisit de temps de constitució que exigia la convocatòria. D’això mateix mancava la FSEP per al seu projecte a Paraguai, per la qual cosa Ortiz va decidir no enviar-ho a l’avaluadora externa; però Llinares finalment sí que ho va fer en contra del seu criteri i el de Collado. Segons Ortiz, en aquella convocatòria es van aprovar uns altres a entitats que comptaven amb una capacitat qüestionable per a dur-los a terme, tals com ESF, Asade o Fudersa, “con importes desproporcionados para el contenido de los mismos o proyectos dobles, prácticamente iguales”.

“Deducía que del interés de Llinares por ciertas entidades había en realidad un interés del conseller”, prossegueix. De fet, en una ocasió, Llinares, amb un llistat a la mà, es va interessar per diverses entitats i va preguntar pels tècnics que portaven els seus expedients perquè així li ho havien demanat des del gabinet del conseller. “Llinares era informático, no tenía ni idea de gestión administrativa ni de Cooperación”, explica Ortiz, i afegeix: “Además, no era de la confianza de Collado”.

D’altra banda, quan Collado va comunicar a Ortiz que abandonava la Conselleria, li va advertir: “Ten cuidado no te cuelen un expediente con el lío de unos pisos aprovechando que te vas”. Ortiz es referia als dos pisos, l’entresol i el garatge que la Fundación Cyes va comprar a València amb els diners rebuts en 2008 per a dues subvencions de 1,7 milions a Nicaragua, dels quals només van arribar 43.000€ a la seua destinació. Aquest desviament es va substanciar durant el primer judici del Cas Blasco, entre gener i març de 2014, que va acabar amb la condemna i ingrés a la presó, entre altres, del propi exconseller i el seu soci Augusto Tauroni.

Finalment, Collado no va signar cap paper i va dimitir el 30 d’abril. Li va seguir Amparo Ortiz dos mesos més tard, després de rubricar l’acta que atorgava la subvenció de set projectes, per un import total de 2,5 milions, a les entitats de la trama. “La noche anterior la pasé vomitando”, reconeix Ortiz, a qui la seua condició de funcionària li dificultava una dimissió prèvia. Després de la seua marxa, es va incorporar a l’Advocacia de la Generalitat.