Cas Blasco: la Generalitat Valenciana i les ONGD sol·liciten una “sentència justa” que no siga “un talla i pega” de les conformitats

30 jul. Cas Blasco: la Generalitat Valenciana i les ONGD sol·liciten una “sentència justa” que no siga “un talla i pega” de les conformitats

Amb pocs matisos, sense grans canvis i amb certes revelacions polèmiques d’última hora. Així va transcórrer la lectura dels informes finals de les tres acusacions i les defenses dels principals acusats. Aquest dilluns va finalitzar el segon judici del cas Blasco, que s’ha dirimit en la secció cinquena de l’Audiència de València des del mes de maig passat fins a completar 28 sessions per les quals han passat cinc acusats (els únics que van voler declarar), 72 testimonis, un perit de l’Agència Tributària i un interventor de l’Estat. Després dels informes finals dels 23 advocats de la defensa, el tribunal va oferir l’última paraula als acusats -13 d’ells la van utilitzar- i el judici va quedar vist per a sentència.

Els mariners no mengen xòped
El primer a llegir el seu informe va ser el fiscal anticorrupció, Jesús Carrasco, qui es va acollir als acords de conformitat aconseguits amb 19 dels 24 acusats, entre ells amb els principals membres de la trama: Rafael Blasco, Augusto Tauroni i Marc Llinares. Fruit dels pactes, i a canvi d’un reconeixement tardà dels fets, Carrasco va rebaixar la sol·licitud de pena de presó per a Blasco i Llinares de 16 anys a 3 anys i 3 mesos; i de 21 anys i 6 mesos a 3 anys i 3 mesos en el cas de Tauroni.

El fiscal va admetre haver hagut de realitzar “desnudos por exigencias del guión”, el dels propis acords, al no poder anar més enllà pese al “acervo probatorio ingente e incontestable”. En aquest sentit, va admetre sentir-se “espeluznado” per l’afinitat entre Blasco i Tauroni portes endins de la Conselleria “para hacer negocio valiéndose de sus relaciones de amistad”. Per a això va situar com a eix la Fundació Solidària Entre Pobles (FSEP), entitat que el propi Tauroni dirigia des de l’ombra i que, segons el fiscal, s’assemblava a una ONG “como el jamón al chopped”. Finalment, respecte a la responsabilitat civil, va assenyalar que qui ha de fixar aquesta quantia, com perjudicada, és la Generalitat. “Donde manda patrón, o patrona, no manda marinero”, va apuntar en referència a María José Rodríguez, advocada de la Generalitat, que exerceix l’acusació particular. Açò va provocar malestar entre les defenses, ja que les sumes acordades amb Carrasco són molt inferiors als 5.035.942,45€ apuntats finalment per la Generalitat.

“Nada nuevo, solo confundir”
Precisament, Rodríguez va rebutjar bona part dels béns aportats pels acusats en aquesta causa en considerar que ja estan embargats arran de les condemnes de la primera peça. És el cas dels dos apartaments i el iot d’Augusto Tauroni a Miami, el xalet a Dénia de Marc Llinares o la mansió de Rafael Blasco en la Barraca d’Aigües Vives. Aquest últim va afegir in extremis als acords amb el fiscal un local en el centre de València que va taxar en 619.226,13€, encara que des de la Conselleria d’Hisenda van
rebaixar la xifra a 218.367€. “No satisfacen a la Generalitat Valenciana, no los consideramos atenuantes de la reparación del daño; no hay nada nuevo, solo intentan confundir”, va postil·lar Rodríguez, qui va sol·licitar al tribunal una quantificació definitiva que evite dubtes a l’hora de recórrer al Tribunal
de Comptes.

Tot seguit va afegir: “Y tenemos tantas pruebas que es inútil la confesión”. Segons Rodríguez existeixen multitud de trucades telefòniques intervingudes entre els principals acusats i correus electrònics amb documents adjunts tan explícits com “Escandallo” (sic), on es xifra el cost real i el manipulat de les intervencions de la FSEP i les seues entitats satèl·lits. A continuació, Rodríguez va descriure de forma gràfica l’estructura de la trama, “que se va consolidando a finales de 2010”, on “Blasco acuerda, Llinares elimina las trabas y los hermanos Tauroni [Augusto i Arturo] dirigen; Luis Castel [a càrrec de l’avaluadora externa que puntua els projectes] ejecuta”. “Es una organización criminal”, va sintetitzar.

“Robo a manos llenas”
En la mateixa línia que Rodríguez i amb gran profunditat de detalls i proves. Així va ser l’informe de Raúl Vidal, advocat de la Coordinadora Valenciana d’ONGD (CVONGD), que exercita l’acusació popular. Per a Vidal, “Rafael Blasco es el gran jefe de esta trama, quien quería continuar haciendo negocios con Tauroni”. I va subratllar: “Para ellos la Conselleria ha sido un negocio para robar el dinero de la Cooperación”. Per aquest motiu, segons Vidal, van crear “una organización falsa”, la FSEP, que es va dedicar “a captar organizaciones pequeñas, sin recorrido, fácilmente manipulables”. Per al lletrat, Ceiba, Asade i Asamanu van ser instrumentalitzades. I Fudersa i Esperanza Sin Fronteras (ESF) “conocen y colaboraron con la trama”.

El motiu de buscar entitats satèl·lits seria doble. D’una banda, la FSEP no complia els requisits d’antiguitat ni experiència prèvia i, a més, es tractava de diversificar les subvencions perquè, segons Vidal, no semblara estrany que tot s’ho portara la FSEP. Una cosa similar va ocórrer amb el muntatge d’un entramat d’empreses paral·lel, amb signatures com Matuscas, Chust Alzira, Gestión Solar Pobla o Beconsa, entre altres, i així evitar derivar tot cap a les mercantils d’Augusto Tauroni a Espanya i Miami. La tercera pota de la trama, va explicar Vidal, la conformaria l’avaluadora externa, primer adjudicada a la UTE Caaz-Broseta i després a Expande, però sempre amb Luis Castel com a director i encarregat de manipular puntuacions en favor de les entitats de la trama i oferir així una falsa imatge de legalitat i lliure concurrència.

D’altra banda, Vidal va destacar que ha quedat acreditat que Llinares i Blasco van rebre diners. Durant un viatge del primer a Miami va obrir un compte bancari on a l’estiu de 2011 Tauroni li va ingressar diferents sumes a les que referia com a “huevos”. En correus posteriors es va evidenciar, segons Vidal, que Llinares va rebre 350.000€. Amb més cautela, va postil·lar el lletrat, actuava Rafael Blasco, de qui sospita que del nombrós intercanvi de sobres entre la seua secretària i la de la FSEP hi havia diners. “Si Llinares ha cobrado 350.000, ¿qué ha cobrado el jefe?”, va qüestionar.

Finalment, Vidal es va referir a la reparació del dany: “Nos ofrecen bienes que ya están embargados por nosotros, ¿estamos locos?”. I va criticar el local oferit per Blasco, “una dación en pago como si la Generalitat fuera una inmobiliaria”. Sobre aquest baix comercial, propietat de Debora Salom, fillastra de Blasco, el representant de les ONGD va indicar que està llogat fins a 2021 a una casa que publicita massatges eròtics per internet en aquest mateix domicili. “Es el último escándalo de Blasco, a la altura de todo este procedimiento”, va lamentar abans de concloure sol·licitant al tribunal “una sentencia justa, que no sea cómoda, que no corte y pegue conformidades en un supuesto vergonzoso de corrupción y robo a manos llenas de forma grotesca”.

Circ i venjança
Per part seua, les defenses dels principals acusats es van aliar entorn d’un mateix front comú de criteris i demandes. “Son los tres tenores”, va definir José Vicente Frasquet, advocat de Fernando Darder, en referència a Javier Boix, José Vicente Gómez Tejedor i José Calatayud, lletrats de Rafael Blasco, Augusto Tauroni i Marc Llinares, respectivament. La primera crítica va ser per a la denúncia pública realitzada minuts abans per Vidal de la dació en pagament d’un local amb massatges eròtics inclosos. El principal
al·ludit, Javier Boix, va assegurar que es tracta d’un cas “propio de mentes retorcidas”. “Se trata del bien de un familiar y no hay más, me da igual a quién esté alquilado, ya que la mala intención no está incluida”, va lamentar abans de criticar: “No quieren recuperar lo que se les ofrece…, pues que no lloren”.

En aquest sentit va denunciar a les acusacions, especialment a la popular, d’instigar “un circo”, “una venganza”, “un linchamiento”, “un vapuleo bajo aplausos”. Una enumeració amb conclusió final: “Por eso nos reafirmamos en pedir las costas del juicio”. D’altra banda, Boix va negar l’amistat entre Blasco i Tauroni i va definir al seu client com algú que va arribar a la Cooperació per a organitzar-la, ajudar els immigrants i promoure un hospital a Haití, enfront de l’actual “maledicencia pública”. “El linchamiento no va a acabar nunca, eso él y yo lo sabemos”, va assenyalar. I quant a aspectes purament jurídics, va manifestar que aquesta peça “es cosa juzgada, una coincidencia penal fáctica, ya que no puede ser que se juzgue a una persona por los mismos hechos en distinto proyectos”. I va concloure sol·licitant “una sentencia a derecho y no a la venganza, el populismo y el lío”.

En la mateixa direcció es va pronunciar Gómez Tejedor a l’hora de defensar a Augusto Tauroni. “Si no tuviéramos firmada una conformidad llegaríamos a la conclusión de que no hay pruebas suficientes”, va apuntar i va justificar aquest pacte perquè el seu client “ha pasado a pulso seis años en prisión, sin ninguna progresión de grado”, la qual cosa provoca que el temor “a lo peor haya sido superior a la posibilidad de lo mejor”. I va argumentar que en major o menor mesura “se han ejecutado los proyectos” i que resulta impossible determinar la responsabilitat civil perquè aquests no s’han tancat i no ha pogut ser quantificat l’import defraudat. “Si no existe cuantificación del perjuicio económico, no hay delito de malversación, prevaricación y satélites”, va explicar.

D’altra banda, José Calatayud, advocat de Llinares, també va sol·licitar costes a les acusacions per 32 sessions de “juicio innecesario, bronco y copero”. I va animar, irònicament, a les acusacions a anar al Tribunal de Comptes: “No se atreven porque no han cerrado ni justificado los expedientes”. “¡Mira si vale la confesión tardía!”, va prosseguir amb to vehement per a criticar que es considere a Llinares “el enemigo público número uno porque se salvó” en la primera peça, on, per un error, les parts van oblidar acusar-li de prevaricació i falsedat documental, per la qual cosa la condemna per aquests delictes no va poder fer-se efectiva.