Cas Blasco: operació Haití

15 jul. Cas Blasco: operació Haití

Dimarts, 12 de gener de 2010. 16.53:09, hora local. Un terratrémol de 7 graus en l’escala de Richter destrossa Haití des del seu epicentre a 15 quilòmetres al sud-oest de la capital, Port-au-Prince. La catàstrofe arrasa amb la fràgil estructura social i econòmica d’un país on el 80% és pobre i el 54% extremadament pobre. A l’any, les xifres oficials descriuen la magnitud del desastre: 316.000 morts, 350.000 ferits i 1,5 milions sense llar. És la pitjor catàstrofe humanitària en les últimes tres dècades i la comunitat internacional es bolca en ajuda d’Haití. També el Govern valencià.

Aquesta crònica explica com els esforços teòricament solidaris de les autoritats valencianes es van convertir en un sòrdid intent per desviar fons públics a una trama corrupta. Per a això s’han utilitzat els nombrosos testimoniatges oferits durant el segon juí del cas Blasco, que s’està duent a terme des de maig en la Ciutat de la Justícia de València.

La micro ciutat
Després de conéixer-se el terratrémol, des de la conselleria de Solidaritat es va activar el Comité Permanente de Ayuda Humanitaria (CAHE), creat l’any 2000 i format per la Generalitat Valenciana, les tres diputacions provincials, els quatre principals ajuntaments, la Federació Valenciana de Municipis i Províncies (FVMP), el Fons Valencià per la Solidaritat (FVS) i les desaparegudes Bancaixa i Caja de Ahorros del Mediterráneo (CAM). Tot amb el suport d’un consell assessor integrat per ONGD de prestigi. Per part seua, en un mesura atípica, aquesta mateixa conselleria, per ordre del seu titular Rafael Blasco, va obrir un compte en cadascuna de les entitats bancàries abans citades, que prompte van recaptar 177.779,19€ entre contribucions ciutadanes i institucionals.

En una primera reunió del CAHE, el 18 de gener, es van aportar algunes propostes d’actuació immediata per al seu estudi. De manera habitual, les ONGD feien arribar a aquest organisme els seus projectes i els donants triaven quin finançar. Però el 3 de febrer tot va canviar durant una sessió extraordinària en la qual Francisco Camps, president de la Generalitat, amb el suport de Blasco, va apostar unilateralment per dedicar tots els recursos a una micro ciutat per a 2.000 persones. Alguns representants d’ONGD van manifestar a Pilar Collado, directora general de Cooperació, la seua preocupació per un projecte de tal envergadura. “A las entidades nos pareció una medida ridícula, fuera de la necesidad de aquel momento, sin diagnóstico previo”, destaca Fernando Contreras, delegat en territori valencià d’Intermon-Oxfam i amb experiència com a cooperant des de 1997.

En les següents convocatòries del CAHE, 18 de febrer i 13 de març, es va intensificar la preocupació de les ONGD, especialment a través de la seua Coordinadora (CVONGD), davant la inacció i falta de transparència amb els fons recaptats. La situació va empitjorar després de la dimissió de Pilar Collado, 30 d’abril de 2010, i la seua substitució per Josep Maria Felip, molt pròxim a Blasco, qui va bloquejar qualsevol contacte amb les ONGD, vetant fins i tot la seua presència en el CAHE. Segons Carmen Palazón, llavors cap d’àrea del FVS, “los donantes protestamos, pero Felip dijo que las ONGD no irían a reuniones porque distorsionaban más que ayudar”.

Un viatge surrealista
La primera cita sense entitats de cooperació en el CAHE va ser el 26 de maig de 2010. Felip va confirmar l’interés per la micro ciutat, per a això havien enviat a Haití a la tècnica Eva Solá a la recerca de documentació precisa. Solá es va reunir amb els principals organismes internacionals d’ajuda humanitària i va comprovar que la prioritat continuava en l’emergència immediata. En un moment donat, el cap d’àrea de Cooperació, Marc Llinares, li va demanar anar a Jacmel, al sud del país, per a entrevistar-se amb Zidor Fednel, delegat del Govern en aquella zona. “Fue una visita surrealista: quería que la Generalitat reconstruyera su oficina y su vivienda particular a través de una ONG. Él mismo descartó la micro ciudad por dificultades con el catastro y el acceso a la zona”. Una obvietat, segons Solá: “¿Cómo iban a trasladarse centenares de personas por un país donde habían desaparecido las carreteras?”.

En tornar, la tècnica va explicar la seua experiència en una primera sessió amb ONGD amb presència a Haití. I va quedar de pedra quan, el 30 de juny, en una reunió del CAHE a la qual va ser convidada i després d’explicar l’urgent de seguir amb ajuda humanitària bàsica, Felip va proposar la construcció d’un hospital en Belle Anse, 80 quilòmetres al sud-oest de Jacmel, a instància precisament de Zidor Fednel, amb qui també havia contactat. “Fue la primera vez que escuché esa idea”, destaca Solá, qui es pregunta: “¿Para qué me enviaron entonces si su interés nada tenía que ver con emergencia?”.

Segons la pròpia conselleria, encara que no consta cap documentació oficial, es va oferir a Creu Roja escometre el projecte, però aquesta el va rebutjar. Llavors Llinares va intervindre a favor de la Fundación Solidaria Entre Pueblos (FSEP), recomanant-la per a muntar una oficina tècnica que asseguera, teòricament, les bases del futur hospital. Blasco va donar suport a la mesura i va instar al Consell a una modificació pressupostària perquè els 177.779,7€ recaptats foren transferits a aquesta fundació.

Agost a Haití
Del 9 al 16 d’agost una delegació de la conselleria va viatjar a Haití per a signar un acord amb la municipalitat de Belle Anse de cessió de sòl. La van encapçalar Josep Maria Felip i Antonio Gullón, del gabinet del conseller. I Joaquín Rafael Blasco, llavors mà dreta d’Augusto Tauroni, cervell de la FSEP. Al poc, el 30 d’agost, el ministre haitià de Salut, Alex Larsen, i Rafael Blasco van signar al país antillà el “Memorando de entendimiento entre la Generalitat Valenciana y la República de Haití”.

Felip va convocar amb urgència al CAHE per a informar de l’elecció de la FSEP per a dirigir el projecte de l’hospital, entitat desconeguda per a les ONG, la qual cosa va provocar recels. Per a Eduardo Miguel Selma, responsable de Cooperació en Fontilles, “la propuesta era atípica en el contexto de las ONG: parecía que estaba dado de antemano”. Una cosa similar a l’expressat per Palazón: “Era la primera vez que se iba a financiar algo que no provenía de las ONG, era el mundo al revés”. I per a Contreras “construir un hospital no era la primera necesidad tras un urgencia, sino algo a largo plazo”.

Acció, reacció
El 6 d’octubre de 2010 va saltar als mitjans l’escàndol del desviament de diners públics de Cooperació a una trama corrupta vinculada a la FSEP i Augusto Tauroni, qui va sentir perillar els seus negocis i va passar a l’atac a través de Fedacod, que agrupava per iniciativa de la conselleria xicotetes entitats de codesenvolupament, organitzant un acte en el col·legi Albalat sota el lema “Una imatge val més que mil mentides”. I el 26 d’octubre, Rafael Blasco va presidir una sessió del CAHE on un representant de la FSEP va mostrar plans, panells i maquetes del futur hospital. Felip i Llinares van anunciar que el centre comptaria amb el manteniment d’una unitat matern infantil de Save the Children, cosa que Rodrigo Hernández, coordinador d’aquesta entitat en sòl valencià, nega: “Nunca vi ningún plano”. I concreta: “Antes del terremoto estábamos construyendo una clínica materno infantil en Belle Anse. Cuando Llinares dijo que habló con compañeros de allí y que estaría bien coordinar actuaciones, le pedí que lo pusiera por escrito para comunicarlo a la sede central, donde se decidió que, una vez edificado el hospital, ya se vería cómo coordinarnos”. “No era ni siquiera un acuerdo, sino la posibilidad de explorar un posible acuerdo”, subratlla abans de mostrar sorpresa perquè l’acta del CAHE del 26 d’octubre donava per fet aquesta aliança: “Por supuesto que no, ya que no se pueden desvestir santos para vestir otros”.

Mentrestant, l’escàndol en els mitjans havia liquidat definitivament l’aspiració de Tauroni que la FSEP no solament emprenguera la fase anterior d’oficina tècnica, sinó el gran mos d’alçar l’hospital. Tot això a través d’un conveni, sense concurrència pública, al que l’Advocacia de la Generalitat va posar objeccions: la convocatòria havia de ser oberta i impedia concursar a la mateixa entitat que havia participat en l’oficina prèvia. Tauroni va pensar llavors en Esperanza Sin Fronteras (ESF), una de les entitats satèl·lit amb la qual ja havia obtingut dos grans projectes al Perú. La FSEP s’encarregaria de tot i Fernando Darder, president d’ESF, només estamparia la seua signatura.

Tauroni va passar a negociar amb AceroHomes, constructora per mòduls de Miami, el president dels quals, Alfredo Rodríguez, era íntim de Julia Valdés, testaferro de les nombroses empreses de Tauroni als Estats Units. Al capdavant del projecte d’Haití, Augusto va situar al seu propi germà menut, Arturo, qui va enviar el 19 de maig de 2011 un correu a Valdés amb tres contractes adjunts que AceroHomes havia de signar amb sengles empreses d’Augusto a Miami per un total de 2.249.000€, quantitat que les acusacions creuen que la trama pensava desviar del projecte a Haití. Era pràcticament la meitat dels 5 milions d’una convocatòria dividida en tres expedients: construcció de l’hospital, rehabilitació d’una posta sanitària i accions complementàries. Així es va publicar en el diari oficial el 26 d’abril de 2011, a penes un mes abans de les eleccions autonòmiques, a través de l’ordre 7/2011 per a reconstrucció d’Haití.

A més d’ESF, es van presentar Fuden i Sotermun. Les acusacions també sostenen que ho van fer convidades per la pròpia conselleria per a oferir una falsa imatge de concurrència pública. De fet, el registre de tots dos projectes va ser consecutiu, com si algú els haguera portats a l’una, i el seu contingut poc o quasi res tenia a veure amb la convocatòria. En el cas de Fuden, l’encarregada de projectes en aquell moment, Alicia Cerón, assegura que van adaptar el projecte “a nuestro perfil, formación de enfermeras”. I malgrat que en el capítol d’activitats complementàries s’exigia pressupostar material hospitalari especialitzat com a Raigs X o equips quirúrgics, Fuden va oferir maniquins, torsos, bolígrafs i llibretes. Quant a Sotermun, el seu president en aquell moment, Manuel Zaguirre, reconeix que el projecte “era muy flojo, cogido con alfileres”, fins al punt de retirar-lo el 30 de maig, un dia abans de la reunió de la comissió tècnica encarregada d’estudiar la convocatòria.

Finalment, el 13 de juny de 2011, Rafael Blasco, ja com a conseller en funcions, va concedir la construcció de l’hospital d’Haití a ESF. Seria la seua última decisió amb càrrec al pressupost públic de la seua vida política.

Ni diners, ni voluntat
Les eleccions autonòmiques de maig de 2011 van tornar a atorgar majoria absoluta al Partit Popular. El president Francisco Camps va decidir prescindir de la conselleria de Solidaritat, però Rafael Blasco va seguir com a portaveu parlamentari. La direcció general de Cooperació es va integrar en la conselleria de Justícia, titular de la qual era el fiscal Jorge Cabré. En el nou organigrama de Cooperació va continuar Josep Maria Felip i a Marc Llinares li va substituir Francesc Gamero, qui recorda que el conseller va donar instruccions de paralitzar l’hospital d’Haití. “Fue una decisión política”, sosté, malgrat que la mesura es va argumentar públicament per l’esclat de la crisi econòmica i les retallades en el pressupost de Cooperació. Així ho van comunicar Felip i Gamero durant la reunió del CAHE del 28 de novembre de 2011. I mesos després, el 23 de febrer de 2012, l’operació policial Oswald va acabar amb la detenció dels principals actors de la trama, Felip entre ells. Seria l’epitafi per a l’expedient de l’hospital d’Haití, del qual ja només tornaria a parlar-se durant la fase d’instrucció i les seues posteriors sessions judicials.