08 gen. Cas Blasco: parlen entitats ciutadanes i sindicals davant la imminent sentència del segon judici
Pocs processos judicials són capaços de mantindre un atenció, més o menys elevada, entre l’opinió pública. Un d’ells és el cas Blasco. I ho és pel seu contingut sintètic alhora que rebutjable: robar els diners dels fons de Cooperació Internacional en benefici d’una trama corrupta. És el que va ocórrer entre 2008 i 2011 en la Conselleria d’Immigració i Ciutadania (més tard de Solidaritat), dirigida per Rafael Blasco, polític de llarga trajectòria primer en el PSPV-PSOE i després en el PP. L’abordatge a una vintena de projectes per al desenvolupament de països pobres va procurar a aquesta xarxa delictiva un botí de prop de 7 milions d’euros.
Un cas també conegut pel seu llarg recorregut. El salt a la llum pública es va produir a l’octubre de 2010, generant centenars de titulars al llarg de més de set anys d’una instrucció que ha deixat dos judicis, 28 acusats i, de moment, 9 condemnats, entre ells el mateix Rafael Blasco a sis anys i mig de presó. La primera vista es va celebrar entre gener i març de 2014. I la segona entre maig i juliol de 2019. La sentència sobre aquesta última és imminent, ja que el seu ponent, José Antonio Mora Alarcón, ha sigut nomenat president de la Secció Segona de la Sala Penal de l’Audiència Nacional, càrrec que assumirà previsiblement aquest mateix gener després de la publicació de la decisió judicial.
L’Observatori Ciutadà contra la Corrupció ha volgut obrir el focus i anar més enllà del col·lectiu d’ONGD a l’hora de conéixer les opinions que entre la societat civil valenciana ha suscitat aquest cas. Com han viscut el segon judici? Per què va ser possible un cas de corrupció de tal magnitud? Podria repetir-se? Són algunes de les qüestions plantejades a cinc representants d’entitats socials, ciutadanes i sindicals de referència.
Judici sense fulgors
La segona vista no va generar la mateixa expectació ni repercussió mediàtica que la primera. Llavors, al gener de 2014, la imatge del Partit Popular valencià, encara en el Govern, s’havia deteriorat després de l’esclat de casos de corrupció com Gürtel, Brugal, Fabra o Blasco, que acabarien soscavant els seus fonaments. El de Blasco va ser el primer gran judici contra la corrupció del PPCV després del preàmbul que va suposar el conegut com a Cas dels Vestits, que va precipitar la dimissió de Francisco Camps com a president de la Generalitat, encara que al gener de 2012 va ser declarat no culpable per un jurat popular. “Era la novetat”, sosté Ismael Sáez, secretari general d’UGT-PV, respecte al primer judici a Blasco, “un cas especialment vergonyós”. I els fulgors del qual s’han anat apagant “perquè ja no hi ha impacte”.
No opina el mateix Vicent Maurí, portaveu d’Intersindical, qui veu “un interés intencionat de la gent que almenys podia incidir políticament” per a minvar l’atenció sobre la vista. “S’ha volgut tapar el tema, en política no crec en les casualitats”, assenyala sobre “el cas de corrupció més reprovable moralment parlant: robar a gent que pateix fam, que no té un metge”. Una indignació compartida per Fernando Móner, president de l’Asociación Valenciana de Consumidores y Usuarios (AVACU): “Ens dolen tots els casos, però aquest més perquè ha ocorregut en un sector que el fa encara més increïble i que implica persones que en l’àmbit polític sempre han estat en primera línia, i això et genera aquesta por”.
Tampoc han semblat bé els acords aconseguits per la Fiscalia amb els principals acusats, amb rebaixes de pena substancials així com de les responsabilitats civils i comptables per a rescabalar els diners desviats. “La Fiscalia no hauria d’haver arribat a acords i menys en un tema així i amb polítics que han estat molts anys en primera fila”, lamenta Maurí, per a afegir que allò que no siga “un càstig exemplar” suposa “una mala imatge de la justícia”. En la mateixa línia es pronuncia Isabel Barrajón, secretària de moviments socials, cooperació i migracions de CC.OO.: “No deuria [el fiscal] haver signat aquests acords, sinó arribar fins al final”. Per la seua banda, Móner, aconsella “confiar en la justícia, que tracta d’aconseguir un fi millor”. I quant a la recuperació dels diners, la solució de Juan Antonio Caballero, president de la Confederació d’Associacions Veïnals i de Consumidors de la Comunitat Valenciana (CAVE-COVA) és que els acusats “responguen amb el seu patrimoni”. “Si no el mal es converteix en irreversible i això no pot succeir”, subratlla.
Temps d’impunitat i negoci
Els perquès de la impunitat davant aquell robatori continuat, entre 2008 i 2011, tenen una explicació conjuntural. Vicent Maurí els situa en “els anys de plom del PP, de majories absolutes contínues i sense cap mena de reprovació social”, després de les nombroses denúncies de corrupció. “La dreta valenciana vivia una eufòria extraordinària, que era una mescla d’il·lusió per fer les coses a la seua manera i l’oportunitat de traure avantatge”, afig Juan Antonio Caballero, qui traça amb detall la fotografia del moment: “Va ser un temps de majoria absoluta en la Generalitat, les tres diputacions, les tres capitals i el segon escalafó dels municipis més importants”. El diagnòstic és clar per a Caballero: “El poder que s’acumula és espectacular i això abona la corrupció”. De fet, abunda Maurí, “era quan Camps deia que les urnes li absolien”. Una bambolla unflada per la impunitat que va acabar rebentant en bona part, explica Ismael Sáez, per un altre colp de conjuntura: “Es vivien les taxes d’atur més dures, que arribarien al seu zenit en 2013, amb moltes retallades i exigències de sacrificis a la gent, era la punta de l’iceberg”. Un iceberg que es va fer miques després de la victòria de les forces d’esquerra en les eleccions de maig de 2015 que va desallotjar al PP de la Generalitat després de 20 anys en el poder gràcies a l’acord del Botànic, que es va reeditar al maig de 2019.
Entre els controls i l’oblit
Després del llarg camí del Cas Blasco, la pregunta és inevitable: Podria tornar a ocórrer un cas similar? Per a Vicent Maurí, d’Intersindical, el canvi polític “ha propiciat que s’hagen obert moltes portes i finestres”, a més d’haver-hi “un major control”. En aqueix sentit enumera entitats com la Conselleria de Transparència o l’Agència Valenciana Antifrau, “a la qual és necessari dotar de més recursos materials i de plantilla”. No obstant això, segons Juan Antonio Caballero, de CAVE-COVA, “també es dóna una hipocresia, una doble moral”, ja que s’exigeix molt als polítics, “però si puc no pague l’IVA al lampista, tinc a la senyora de la neteja sense contracte o intente enganyar a Hisenda”.
“Espere que estiguem vacunats, que hàgem desenvolupat anticossos”, prossegueix Caballero, encara que sense deixar de costat que el nivell de corrupció en l’Administració “és similar al de la societat, ja que els polítics no són extraterrestres”. Un escepticisme coincident amb el d’Isabel Barrajón, de CC.OO., qui no creu massa en vacunes, malgrat l’evidència “de majors tallafocs” en el públic. “Tendim a oblidar massa prompte”, adverteix. A més, segons Fernando Móner, de Avacu, “el risc zero no existeix, però sí que es pot reduir”. Sobre això, Vicent Maurí, d’Intersindical, conclou amb una aportació: “El poder absolut d’un partit durant 20 anys no és bo i que no existisquen majories absolutes allunya la temptació de comportaments tan miserables”.
Sense comentaris