És justa la sentència del cas Blasco?

És justa la sentència del cas Blasco?

La pregunta és concisa, directa i sense possibilitat d’ambigüitats en la resposta. Sobre esta qüestió va girar el webinar que el passat 28 d’octubre va organitzar l’Observatori Ciutadà contra la Corrupció i la Coordinadora Valenciana d’ONGD (CVONGD). Es va intentar així llançar llum a la sentència que el 24 d’abril de 2020, en ple estat d’alarma per la Covid-19, va publicar la Secció Cinquena de l’Audiència Provincial de València, en referència a les peces 2 i 3 del conegut como a cas Blasco i que va concloure amb penes de presó d’entre tres mesos i cinc anys i mig per a 22 condemnats, a més de dos absolucions.

Entre els intervinents en el webinar va destacar José Antonio Martín Pallín, magistrat emèrit del Tribunal Suprem i membre de la Comissió Internacional de Juristes. “Produix mal de panxa, ja no és un problema ètic; els fets són absolutament repulsius”, va sintetitzar els efectes fisiològics del cas Blasco abans de reflexionar sobre el paper de l’acusació popular en elsprocediments judicials, “una singularitat del sistema penal espanyol”. En la sentència que ens ocupa, esta acusació la va exercir la CVONGD. Martín Pallín va lamentar “la mirada amb desconfiança, i fins i tot d’agressivitat, d’alguns jutges” cap a l’acusació popular i va defensar la seua potenciació des de la judicatura: “És un col·laborador importantíssim”, més encara “quan els béns jurídics lesionats són socials”. “Quan la mereix o justifica més és en casos de corrupció”, va insistir.

No obstant, Martín Pallín també va encoratjar sobre la necessitat de regular esta figura i deixar-la en mans d’“associacions que tinguen entre les seues finalitats lluitar contra la corrupció” o en aquelles que, per exemple, “combatixen el canvi climàtic i els abusos urbanístics”. I evitar, pel contrari, un ús il·legítim i oportunista d’entitats com el sindicat ultra Manos Limpias o la partidista Asociación de Usuarios de Servicios Bancarios (Ausbanc), “delinqüents i extorsionadors”, va assegurar Martín Pallín, ja que van vendre la retirada dels processos en els que estaven personats “a canvi d’una substanciosa quantitat”.

No és el cas de la CVONGD, que es va personar en la primera peça del cas, el judici de la qual es va celebrar entre gener i març de 2014, amb Antonio Penadés com a lletrat, i més tard Raúl Vidal, qui es va mostrar especialment dur amb esta darrera sentència: “És injustíssima” i “tècnicament bastant deficient i mal fonamentada”. “Llig els fets provats sense conèixer el veredicte i veig que els caurà la mundial. Vas al veredicte i no entenc res, les penes són ridícules”, va prosseguir amb la crítica a la sentència i, tot seguit, va acusar la Sala d’imposar una justícia material a través d’“un veredicte que res té a vore amb els fets provats en molts casos”.

Segons el Tribunal, Rafael Blasco, exconseller del Partit Popular, “va afavorir la concessió de subvencions” a Augusto Tauroni, “empresari a qui coneixia de temps enrere”, però “sense haver-se acreditat que, a canvi, este li abonés determinades quantitats de diners”. És així com Tauroni va obtindre “almenys un 50%” dels 5.667.930,54 euros de 21 projectes de Cooperació al Desenvolupament entre 2009 i 2011. Per això va crear la Fundación Solidaria Entre Pueblos (FSEP), més tard Hemisferio, i “va contactar amb xicotetes ONGD, sense capacitat de gestió, en ordre d’oferir els servicis d’Entre Pueblos per a presentar projectes en nom d’estes”. Tauroni va utilitzar un conglomerat de mercantils per a facturar per servicis “pressupostats molt per damunt del preu real de mercat” i que, majoritàriament, ni tan sols arribaven a realitzar-se.

Malgrat tractar-se de la comissió d’alguns dels delictes més greus del Codi Penal, com malversació de cabals públics, prevaricació i falsedat documental, les penes són mínimes. El doctor en Dret Penal i professor de la Universitat de València, Jorge Correcher, va recordar que la normativa processal estableix que la pena màxima no pot superar la prevista pel delicte més greu, en este cas el de malversació, que es de huit anys de càrcer. Un temps al qual s’han de restar els sis anys i mig als que Blasco va ser condemnat per la primera peça. Eixe any i mig sobrant va quedar finalment en un any gràcies a diverses atenuants “no del tot ben aplicades o almenys ben argumentades”, va apuntar Correcher abans de criticar que, de quasi 400 pàgines de sentència, “les atenuants les ventila en una pàgina, sense justificació doctrinal”.

En primer lloc hi ha l’atenuant de reparació del dany. “No arriba per a res al dany causat, ni econòmic ni moral”, segons Correcher. A més, la Sala no fixa la responsabilitat civil, malgrat que la Generalitat Valenciana, com acusació particular, va xifrar el perjudici causat en 5.035.942,45 euros. Correcher va apuntar que tot plegat “dificulta que es puga quantificar si s’ha dut a terme una efectiva reparació del dany”. I, en opinió de Vidal, la segona atenuant, la de confessió tardana, tampoc no estaria ben justificada, ja que sols ha d’aplicar-se “si l’acusat declara qüestions que no es coneixen i servixen per a dictar una sentència”. De fet, pràcticament cap acusat va declarar en el judici i els que ho van fer no aportaren noves dades. Tant Vidal como Correcher coincidixen en què l’única atenuant amb cert sentit seria la de dilacions indegudes, ja que la investigació dels fets va iniciar-se en 2010. Tanmateix, va acotar Vidal, “els advocats dels acusats van recórrer cada resolució”, la qual cosa va dilatar enormement els terminis. “S’està premiant que els acusats puguen pagar els diners a un advocat que es dedica
a recórrer constantment”, va apuntar.

Per últim, Vidal va criticar que la sentència absolga els acusats pel delicte d’associació il·lícita. L’advocat de la CVONGD es va recolzar en un precedent, la branca valenciana de la Gürtel sobre el frau en les fires de turisme (Fitur), on Tribunal Superior de Justícia valencià i Tribunal Suprem van condemnar per associació il·lícita a una trama corrupta molt similar a la del cas Blasco, amb empreses creades ad hoc per a què els diners públics fluïren de forma fraudulenta. “Blasco donava subvencions; Marc Llinares, des de dins, realitzava el treball brut per afavorir i que tot semblara correcte administrativament; Tauroni creava organitzacions falses i empreses per a què anaren allà els diners; i Luis Castel, a través de l’avaluadora externa, donava aparença de legalitat a la valoració dels projectes que obtenien subvenció. És una estructura duradora, estable, formada per més de tres persones, amb l’únic objectiu de mantindre un entramat per desviar els diners públics i que des de 2008 ha quedat acreditat”, va sintetitzar Vidal l’organigrama de la xarxa corrupta. Acte seguit, va anunciar la presentació del recurs de cassació davant del Tribunal Suprem, el termini del qual finalitza el 16 de novembre. “Barallarem fins el final”, va concloure.

Sense comentaris

Escriu un comentari